DIGUEM-HO TOT

ENVIEU-NOS ELS VOSTRES ESCRITS al CORREU  pbproda@hotmail.com  I ELS INCLOUREM A AQUEST NOU APARTAT. AGRAÏTS. 

13a Caminada 2017, Masies de Roda
Ja està. Ja hem fet la caminada de Masies de Roda, la 13a de la temporada, la caminada de l’arrossada.
Mentre recordàvem amb un retrobat i vell amic les històries de l’handbol Vic, en Jaume Riera, dóna l’ordre de sortida des de davant de l’Ajuntament. Al cel hi continuen els tres globus que ens han senyalat el camí fins aquí.
Sortim paral·lels a la C-17 deixant el camí de Fontserè a mà dreta. Anem a tota castanya.
Algú ha recollit l’ombra de la Plana i l’ha escampada damunt el camí entre boixos que ens farà arribar a la Baga on ens hi han muntat un punt d’avituallamemt -gràcies-, i aprofiarem per esmorzar.
És una senda magnífica amb alguna pujada i baixada forta, sí, però que la fa més atractiva encara.
Estem trepitjant la Baga d’en Pla i de la Bruguera, passem per sota la balma dels Teixos. A l’altra banda del Ter ens contemplen 1000 anys de Sant Pere de Casserres, que com diumenge passat al Castell de Montesquiu, també el va promoure una dona, en aquest cas: la vescomtessa Emetruit.
Deixat Casseres enrere, veiem  Fussimanya i la seva urbanització quan topem amb la Baga com deia abans, una casa en ruïnes, vestida d’heura, i amb una bastida eterna que forma part del paisatge. Estem al serrat del Bosc.
Avisats pels de l’organització: ‘ve una pujada forta’, carreguem d’aigua Solan de Cabras, fem l’habitual foto de grup i grimpem amunt.
Com aquell que res, ens acompanya en Biel, un noiet incansable de 7 anys i que d’aquí poc vol ser el nou Neymar. És nét d’un dels fotògrafs oficials: en Maideu.
Ara toca un camí ampla i amb pols acumulada que l’escampem com boira. Ens diuen que aquesta setmana unes màquines han refet el camí. Podien haver esperat set dies, no?
Allà baix, i com un documental paisatgístic, veiem passar el Pic de l’Àguila o Puig del Far, que corona els cingles de Vilanova de Sau, el castell de Sabassona, la punta de sant Feliuet, el Sanglas Vell, Sant Salvador, Còdol dret, Salou. De fet estan quiets, som nosaltres els que passem.
Sense fer una passa més llarga, travessem un filet d’aigua que no puc precisar si baixa de la Font Fresca o és el de la Garjola.
I per Serragrossa i Serraxica, entrem de bell nou a les Masies de Roda, on darrere l’Ajuntament les paelles estan començant a fer el xup-xup del sofregit per l’arrossada.
Bona cuina doncs, i fins a Centelles.
                                                                                        Folgueroles, juny 2017

 

12a Caminada: Sant Quirze de Besora
Avui hem lluitat contra gegants: la concentració nacionalista a Montjuïc, les motos al circuit de Montmeló, l’olla de Núria, la caminada de Sant Julià de V. Hem lluitat i hem quedat prou bé.
Concentrats a les 8 del matí a la Plaça Bisaura, sortim sota la batuta d’en Miquel Mena travessant el Ter, i la via del tren, per entre ombra d’alzines centenàries, anar a buscar el Castell de Montesquiu i veure’l pel davant i pel darrere trepitjant el seu jardí acabat d’afaitar.
He mirat a consciència finestres i balcons per si apareixia el fantasma de la Comtessa Ermessenda, o tornés a escoltar el crit esgarrifós que va sentir un americà una nit calorosa de juliol, i que dóna peu a una treballada llegenda: Si sents un crit, no et quedis esquifit, treu fora el pit, no surtis de nit i vés-te’n al llit.
Baixem fins als horts de Montesquiu travessant el canal de can Trinxet -que alimentava una gran fàbrica tèxtil-, les hortes -amb alguns hortolans remenant-hi-, un pont per sobre el Ter, i anem a buscar un altre pont per superar la nova C.17.
Esmorzem, fem la foto a la balma de Ginestet i agafem un camí savi o fet per un savi. És circular i vas pujant i baixant 165 m. de desnivell sense ni adonar-te’n. És el camí de l’Orri i és tan savi que fins hi ha un banc de fusta estratègicament instal·lat, el banc d’en Paco.
Després de passar un parell o tres de fites que anuncien el pont de les Codines i quan sembla que hi estem a tocar, abandonem la senda per seguir coratjosos el camí savi.
Baixem a Montesquiu on hi entrem, naturalment, per la plaça Comtessa Ermessenda.
Ens acomiadem fins la pròxima, ei! que és diumenge vinent. Ostres sí. I hi ha arrossada. També?
                                                                                                           Folgueroles, juny 2017
9a. caminada 2017, Vic
– Vinga va, que ja és hora!, crida amb bona veu un dels caminadors, i l’Enric Rodríguez dels KaminaXerra bla-bla-bla, dóna l’ordre de marxa.
Ha tornat en Bruc,el gos negre valent que feia dies no el veiem.
Sortim tocant les parets d’un dels supermercats que envolten Vic. Aquesta vegada no hi ha campanar ni campanades.
El Meder és petit però inconformista, ens fa fer una volta per superar-ho.
Ara seguim un tros el Gurri, fins el pont del davant de l’institut Gaudí. L’aigua és fangosa de color, però sembla que els ànecs no es queixen pas.
Travessem la urbanització Sant Llàtzer. Estrenem, com Osona Camina, la circumval·lació fins al molí del Pujol -que el deixem a l’esquerra- i tirem torrent amunt, les Eres, els molins de la Frontera, de Rosanes, de la Calvaria amb resclosa del segle XI…
Abans, ens fiquem en una caixa, no arriba a túnel, amb el torrent a tocar a la nostra esquerra i un vigorós mural de la ‘ruta del torrent dels molins’ amb una gran estelada a la dreta, per superar la C.25 per sota.
Sol. Olor del medicinal soguer. El cucut, la puput i altres ocells cantaires ens acompanyen. Al cel, globus, orenetes. Un ànec travessa veloç.
La casassa del Nadal amb una reixa-porta de ferro forjat treballades, i ep!, no us la perdeu, per favor, a mà esquerra la Casa Altarriba, una domus del 1175 destruïda durant la guerra de Succesió, ben restaurada ara.
Entrem als dominis de Sant Julià pel Passeig del Torrent. Les fonts del Cargol, d’en Pep… agonitzen. Ni una gota d’aigua. La de sant Llàtzer, amb aixeta, potser funciona. No ho he comprovat. Entrem al parc de les Set Fonts.
Esmorzem amb la dignitat acostumada de quan hi ha taula i seient per tots.
Foto per immortalitzar la matinal i girem cua: cent vuitanta graus.
Ara veiem l’esquena i el clatell de l’Altarriba, i amagada per la vegetació la bassa.
Passem la C.25 i ho fem, diria que, per sobre.
Sant Marc -tartera i torrent-, entrada a Calldetenes per la zona esportiva i el superb Pavelló, encallat per culpa de 500.000 € que no se sap d’on sortiran.
Això serveix per pontificar sobre els pavellons dels pobles en molts casos inassumibles per sempre més.
Seguim,
– Cony, deuen assajar a l’Auditori diu algun despitat.
– Vas malament noi, són les parades del mercat que venen els seus productes.
Continuem, la Farigoleta inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya doncs té coses interesants en l’interior. A l’exterior no en té tantes per les olors de la granja de porcs. Mas Mitjà, quina vergonya per Catalunya deixar caure en aquest estat ruïnós una edificació Patrimoni històric. Diuen que de petit, el que seria sant Miquel dels Sants venia a rebolcar-se en les bardisses.
Passeres circulars que travessen el Gurri; l’horta fonda i arribada triomfal trepitjant una gran catifa floral de Vikus’s que és la entrada al pica-pica preparat pels KaminaXerra, bla-bla-bla, sota el patrocini de l’Esclat.
– Llegeix bé, nano, Esclat!, no pas Estat.
Molt bé tot plegat com algú, periquito confés, ha resumit amb un gran crit de guerra : ‘Sou molt bona gent’.
Folgueroles, maig 2017

2017/05/07, Vic (Osona Camina) 

Caminada de 17,2 quilometres amb un desnivell de 147 metres. Una caminada llarga, ràpida, que com que feia fotos tan aviat era el primer com l’últim, i en què la companya Assumpta feia el tancament.  En total 3 hores i 58 minuts de marxa ben organitzada. Ha estat un dia agradable per caminar amb molt bona temperatura de primavera.

La primera part de la caminada ha transcorregut per la ruta dels molins de Calldetenes fins a sant Julià de Vilatorta, on hem esmorzat.

La segona part ha recorregut la plana de Vic, on hem pogut contemplar tots els colors del verd que enguany ens ofereix la primavera.  Hem passat per Sant Julià, Calldetenes, Santa Eugènia de Berga i hem acabat a Vic, on la colla “Kamina i Xerra”  ens ha sorprès  amb una estora amb flors per donar-nos la benvinguda i un bon aperitiu.

En aquestes caminades hi retrobes companys que fa anys que tresquen pel territori, excursionistes camuflats de ciclistes, xerrameques que no paren de fer safareig, tertulians saberuts i, sobretot, bromistes, que es diuen expulsats, o renegats, o pericos, pocs, o culés, molts més, allunyats dels seus pobles d’origen. Un exemple de tot això, en Pere  o en Josep.

Bromes a part, els caminadors d’Osona Camina “són bona gent”. La propera caminada,  el 21 de maig (no cal dir res dels de Manlleu, que potser no ens hi volen i perdria la possibilitat de retrobar-me amb la bona gent d’Osona Camina). 

Josep Cullell Mirambell

8a caminada: PedraFicta – Perafita (pedra fita)

Quan ha set l’hora, en ToniM, enfilat a sobre d’una taula de ping-pong com sant Jordi damunt el cavall, ha felicitat els Jordis i Jordines i ha donat l’ordre de marxa, “és una caminada, proclama, les medalles ja les hem guanyat totes”.

En PepB -després de fer les fotos de rigor- i en ToniM, aquesta vegada perfectament disfressats de biciclistes, han marxat per les seves, prometent que ens tornaríem a veure.

El grup, molt nombrós tant de persones com de gossos, hem sortit del poble per l’oest de cara al Pedraforca, sempre majestuós. Molt més a prop i un xic a l’esquerra l’ermita de Lourdes de Prats, com una taca blanca.

Enlairat, un globus que parsimoniosament pot gaudir del panorama.

Igual que tot el terme municipal que s’aboca a la Gavarresa, la caminada d’avui també ens hi ha portat, arribant fins a l’esvelt pont “romànic” on hem esmorzat. Trobo que més encertadament, l’Ajuntament parla de ‘Pont Medieval del Molí del Pont’. És una època més amplia.

He de tornar enrere, perquè abans de tot això hem deixat a mà esquerra una xemeneia -encara orgullosa- que formava part d’un forn d’obra: totxanes, teules…A l’altra riba del riu, les ruïnes del que havia estat un molí.

El cap de colla, ens fa adonar de les termes entre finques que regien abans:

– Veieu?, diu mentre assenyala amb el bastó, les esculpien a la roca que quedava marcada de forma permanent i així no tenien problema.-

Sant Martí d’Albars, que ens fan saber és un municipi extens a causa del nucli de Sant Martí, el de la Blava i el de Beulaigua, molt allunyats l’un de l’altre.

Sempre entre alzina, roure martinenc, pi roig, conreu, pastura, farigola, molta farigola, i vorejant el riu: altíssims salzes, oms, àlbers, transcorre la matinal.

Es parla de néts i nétes, de princeses i “sapos”, de llibres i roses, d’ulleres, d’excursions als Pirineus, a Galicia, a Andalucia… De la costa Brava, de ‘xiringuitos’ a peu de platja…

De tornada  un cop agafades forces amb el cafè, tallat, o “carajillo” que ens han ofert els organitzadors, sentim el Cucut, cantant feliç en alliberar-se de la nostra presència. També trobem molts senyals de conills.

Voregem un embassament de la Gavarresa des d’on comencem la pujada gairebé plaent fins al poble.

El dia és clar i calorós però tampoc hi ha hagut sort amb la dita: “Des de Perafita, si fa un dia clar, els visitants teniu ocasió de veure una bruixa, una bruixa encantadora, una bruixa que ens arregla els espatllats de tota mena, que ens torna la pau al cor”. Llàstima. Algú diu: potser era el cucut. I per què no?, sembla que li agrada disfressar-se.

Un altre: -Calor dius? Això no és res. L’any passat sí en va fer, era el 17 de Juliol i vam quedar cuits.

Mentre esperem ser-hi tots i tenir la coca de can Franquesa i can Caballé a punt, llegim els planells que ens parlen de les caminades des de Perafita i d’un dels seus homes il·lustres, en Jaume Puig i Beuló en temps de la Guerra de Successió. Un altre home conegut i més actual és en Ramón Besa, gran periodista d’excel·lent ploma.

Des del cotxe, de retorn a casa, hem vist en PepB i en ToniM esprintant amb força enllestint els tres últims quilòmetres que els separa fins de Perafita.

I fins la caminada de Vic. Que vagi tot bé.

Folgueroles, diada de sant Jordi 2017

2017/04/23, caminada d’Osona camina, el dia de sant Jordi pels entorns de Perafita. Caminada de 11’5 quilòmetres amb un desnivell de 290 metres (Perafita-El Molinot-Molinot de Baixí-Sant Martí d’Albars-Torre del Baró-Font de can Blanc o de sant Mart-Pont Romanic-Resclosa i Pantà de la riera Gavarresa-Perafita). 
Avui és la diada Nacional de Catalunya i hem entrat a la campanya pel SI, per la nostra llibertat. 
Com a record a l’exemple del lluitador de Perafita, Jaume Puig i Bauló, que el 1914 va morir defensant Catalunya dels Borbons, l’11 de setembre del 1914 a Barcelona. 
Companys per defensar el nostre país, els seus camins, les seves muntanyes i les seva llibertat, ens cal treballar-hi tots. 
Josep Cullell Mirambell
7a Caminada 2017, Cànoves  -diumenge de Rams, 9 d’abril de 2017
Diumenge nit, obro internet i ja hi ha penjades les fotos d’en Maideu i el vídeo d’en Pere. Un luxe.
A alguns ens ha costat trobar Cànoves. Ens paràvem al primer, i al segon i resultava que no ho havíem de fer fins al tercer Cànoves.
Alegria de veure la Carme, restablerta de l’accident a Olost. Benvinguda de nou.
En Mayans i en PepB, ens acompanyaran pedalant bicicletes.
Hem sortit per un carreró estret esglaonat que ens ha enfilat fins davant l’església, sota el cloquer, que ha deixat anar una campanada. L’església té un nom ben curiós, de Sant Muç, martiritzat el 304 en els temps de Bizanci. Com ho feien per anar a buscar aquests sants de temps immemorials?.
Travessem la Riera de Cànoves algunes vegades, per unes passeres, unes palanques fixes, i una divertida palanca balladora.
Les pujades són costerudes. A Xangai s’està fent la Fórmula 1.  Aquí, els Hamilton i Vettel de la caminada van davant com si res parlant sobre les crítiques i enveges entre dones al treball. Els altres, els Alonso, pugem amb un palier trencat buscant l’aire. Paciència i amunt que el que compte és arribar.
A l’esquerra el Sot de Font Crosa, dissimulat per una paret d’arbres altíssims, mentre que enlairada sobre un turó, a mà dreta, es deixa veure orgullosa l’ermita de Sant Salvador que després d’alguna pujada més arribarem per l’esmorzar. És noucentista de l’arquitecta vigatà Pericas.
Ens arribem al Castanyer Gros de la Baga d’en Cuch, un arbre excepcional buidat de dintre. Algú parla de 12 metres de perímetre de base, i que pot servir de cabana o residència com han demostrat vint-i-cinc de les noies que s’han ficat dins entre somriures. Les hem beneït amb raigs d’aigua de cantimplora.
No és un arbre, és un castell.
Baixem escoltant l’aigua juganera del torrent que no descansarà fins a l’embassament de Vallforners.
Ens hem d’apartar per no ser arrasats pel PepB i Mayans que baixaven sense consideració.
Uns centenars de metres enllà, ens ha envaït una marxa de gossos llebrers i d’altres conduïts pels seus cuidadors i filmats per un dron penjat del cel.
Passem per davant de les parets ruïnoses del Castell de Cànoves. A sota hi ha el molí de les Pipes. Unes plantacions d’avets joves em fan adonar que gairebé tota l’excursió ha estat entre alzinars
En retrobar les palanques ens indica que això s’acaba.
A l’església no fa pas massa han acabat la benedicció de Rams, i fan l’última passada d’escombra que s’acosten festes importants.
Als vorals de l’aparcament, els nois de Cànoves ens han preparat un pica-pica i ens han omplert la motxilla de patates Frit.
Fins quan vulgueu.
Folgueroles, abril 2017.
Sant Julià de Vilatorta, 6a caminada 2017  -26 de març-.
Després de vuit dies de primavera i dos de pluja, vent i fred, ens hem reunit a Sant Julià de Vilatorta, a la plaça del marquès de la Quadra, on hi ha l’Ajuntament, l’escultura-monument als caramellaires i un pal decorat amb 10 plaques escrites dels goigs de la marededéu del Roser. Quan en Lluís Malet ha dit amunt i crits, ens hem posat en marxa en direcció sud, on a Can Perer, hem deixat el nucli del poble.
A l’esquerra, les Coves, els camps i la gran casa de Cànoves o Cànovas, amb segles d’història entre els seus murs, la masoveria i la capella de la marededéu de Núria.
Ens enfilem decidits pel Serrat Rodó fins al Cingle De Romagats, que ens ha ofert una panoràmica extraordinària de turons blavosos sobresortint de la blanca boira quasi transparent que els separa. Damunt de tot, magnífic, amb una maquillada blanca, el pare Matagalls.
Aquí, al davant-sota mateix de la roca ‘Cau de Guilla’ i a tocar del single, hem esmorzat beneïts pel Sol que ja empenyia amb força.
Pujant s’ha parlat de teca i restaurants, de feina i currículums, de la son pel canvi d’hora, de separacions, herències i els fills, de lesions diverses, de la pròxima caminada molt bonica per Cànovas. 
Un cop feta la foto de grup, hem seguit paral·lel a la cinglera per un camí estret, unipersonal, emmarcat pel boix, el bruc ja florit, l’arboç, i sortejant un gruixut pi que jeia a terra víctima dels vents d’aquest divendres.
Collet de Puigdéu. Aquí baix, ens fa saber en Malet assenyalant a mà esquerra, la font de la Teula.
A l’arribar al Coll de Palomeres, el pic més alt de tota la cinglera, ens diu: baixarem per aquí per anar a buscar Puigsec.
Ningú el contradiu, només faltaria, i baixem per l’altre costat del Bosc de Cànoves, fins a la bassa de Puigsec on un pobre ànec coll verd que hi passava la matinal ha sortit volant tot esverat.
Fem reagrupament. En Malet ens diu: aquí mateix de recte hi ha la Font de Puigsec, però ens fa fer un gir de 90° i baixar planejant fins a can Garbells. A la dreta el camí “la Rompuda de Puigsec” que baixa de sant Llorenç del Munt i un tros més avall ara a l’esquerra, un caminet protegit de vegetació ens duria a la Font de Ferro.
Passem per Can Garbells, amb les oques, paons, conills porquins, gallines, arribant a can Tramuntana amb els gossos cridaners.
Quan som davant un grup de vaques que ens observen amb curiositat, fem un altre gir de 90° per, llepant el Bosc de la Sala i les Roques de l’Albareda, entrar victoriosos a sant Julià, fer-nos una altra foto davant de l’ermita de Sant Roc, i enfilar fins el lloc de partida on a més del senyor caramellaire i els goigs del Roser, hi ha tres taules amb beguda i pica-pica.
També hi ha en PepBas amb la càmera, segueix adolorit d’un peu, però hem fet més cas al pica-pica.
Acabem la matinal, passant per davant del Lluís Malet que ens ha donat un clauer de record a cadascun.
Gràcies i fins aviat.
Folgueroles, març 2017
4a caminada 2017, El Vallès.
I quin diumenge, tu. Complert.
Matinal per camins desconeguts per molts dels d’Osona Camina. Jornada de tarda de hoquei, futbol i handbol. Nit llarga d’Oscars -amb equivocació sorprenent-, alleugerada amb les fotos que ha penjat en Cullell, en Pep Bas i el vídeo d’en Pere Grèbol. També anaven amb la càmera l’Assumpta, en Maideu, l’Antonia…

La Caminada: déu-n’hi-do els que érem, malgrat algunes baixes culpades a les desfilades de Carnaval, a lesions articulars, i el desplaçament llarg pels d’Osona Nord.
Es pot dir que hi ha hagut dues caminades en una: la d’Osona Camina i la d’Osona Canina pels set gossasos, gossos i gossets que ens han acompanyat.
Poc després de les 8 h ens posem en marxa i, encara que amb lleugeresa, a fe de Déu que ha costat sortit de l’Ametlla. Carrer avall, trepitjant asfalt, entre fanals ja apagats, habitatges resguardats darrere un ventall de portes de tota mena, mida i colors: fusta, PVC, alumini, ferro, que ens separen dels gossos que saluden amb entusiasme.
Per fi passada una casa pairal a mà dreta ens hem anat trobant amb la verdor dels camps, els ametllers florits, la mimosa esplèndida, els pruners bords. També oliveres.
Passem la Riera de Tenes per sobre el pont de can Donat i seguint la brillantor de les seves aigües que arriben beneïdes de Sant Miquel del Fai, trobem un parell de rescloses fetes anys ha per canalitzar l’aigua de regadiu.
Arribem a l’anunciada esplanada de Can Font, on prenem posicions, baixem motxilles i liquidem l’esmorzar que portem preparat de casa.
En una petita resclosa de sota el pont fet sense cap gràcia, una parella d’ànecs fan capbussades.
Aprofitant la calma, en Pere Grebol em parla dels versos de Pere IV sobre el Vallès: “En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra.”Com el Vallès no hi ha res”
Foto de grup, i reprenem camí, ara de tornada, deixant el Tenes seguir el seu curs que el portarà a morir al Besòs.
Agafem el Passatge Can Camp. Parem en un encreuament de camins on els organitzadors, de la matinal, senyors Pérez i Cano, ens expliquen  l’entorn de la sortida d’avui i inviten a una caminada que faran en recordança del periodista Eugeni Xammart enterrat a l’Ametlla on venia entre viatge i viatge com a corresponsal de guerra i hi va viure els seus últims anys.
Seguim fins parar-nos davant el Pou de Glaç de can Draper de planta cilíndrica, semi soterrat i cobert amb cúpula, amb una alçada total de 12 m. Té la porta tancada pel que no podrem xafardejar massa.
– Ja has vist l’alzina de can Ganduxé?
– No fotis. No que l’he vist
– No us fixeu en res.
Seguim el torrent de Can Draper, un espai de vegetació i arbres monumentals, que guarda almenys un parell de fonts sense aigua, la del Desmai i la de can Draper, així com el que ens han dit que eren les ruïnes d’un forn.
Una mica esgarriats, entrem a l’Ametlla pujant fins a la plaça de l’Ajuntament on ens reunim davant un generós pica-pica que ens esperava.
Senyors, quan vulgueu podem tornar-hi, gràcies.
Folgueroles, febrer 2017
1a Caminada 2017. 22 de gener, 2017. VILADRAU
Viladrau, 2017
 
Són les 8. Ens anem reunim de mica en mica, a la Plaça Major. Ens saludem. Molts no ens veiem des del 2016.
– No hi ha en PepBas?. – No, està malaltet.-.
– Que no ve en PepB?. – No, és a Washington amb allò del Trump.
– Qui fotografiarà les nenes? – No et preocupis, per això hi ha voluntaris

Del campanar de Sant Martí, sona un quart de nou clavat quan un carrusel de paraigües es posa en marxa. No tots hi anem però sí una part important dels 27 excursionistes d’avui.
El divertit gos pelut de Montesquiu no ha vingut ni, segons ha dit en Josep, podrà venir més.
Sota el plugim travessem com fletxes els cuidats alzinars que tenim a dreta i esquerra. A la part més alta del recorregut una fageda no massa àmplia trenca el monopoli de l’alzina.
Pluja, vent, boira, petites volves de neu, bassals d’aigua hivernant en l’ampli camí. Un dia per contemplar les falgueres verdes, els avets americans altíssims, algun castanyer jove.
Trobem can Pallarols, una masia petitona habitada, on es  fan raids de cavalls. Té un porxo que ens ha fet dubtar sobre si esmorzar aquí o no. S’ha decidit que era massa petit i que a tir de pedra trobaríem Mas Nou, amb un aixopluc més gran.
Efectivament, un quilòmetre més al sud s’aixeca Mas Nou, una masia ben conservada i amb un parell d’espais sota sostre que han servit per esmorzar amb tranquil·litat, vigilats pels dos gossos de la casa que ens han rebut bordant insistentment fins que se n’han cansat.
No hem vist la bassa que per aquí a tocar, recull l’aigua entubada de tres fonts prop del Coll del Vent.
Reprenem la marxa mentre dos cavalls magnífics troten pel tancat.
Passem per sota can Panella, una casa ruïnosa sense interès si no fos perquè en Pagespetit ha dit que en els anys de postguerra, els pares amenaçaven els petis de casa en deixar-los una setmana allà, si no feien bondat. Tal era la fama de passar-les magra que tenien.
El doctor Ariet parla de la font d’en Panella, una més de les moltes que envolten Viladrau, actualment perduda i que no es recorda on era.
L’organitzador ha decidit escurçar la ruta en dos km. Sigui per què no ens n’hem assabentat o que ja ens anava bé, ningú s’ha queixat.
Arribem al poble i fem parada en una petita ermita de campanar coquetó amb generós i acollidor cancell cobert, que ens ha resguardat mentre fèiem desaparèixer els carquinyolis, acompanyats de l’històric moscatell, i de begudes refrescants.
Agraïment general, amb brindis, per l’organitzador  Ll. Pagespetit.
Folgueroles 22,01,2016
19a Caminada 2016. Centelles

Caram, quina foto més majestuosa la que heu penjat com encapçalament.
Felicitats a l’organitzador, en Pere, i a l’Eloi -un nen savi-,  les nenes -no en sé el nom- que no han parat de cantar en tota l’anada, i tots els altres.

La matinal d’avui.
Arribem a Centelles trencant la boira i després de fer les maniobres necessàries per deixar el cotxe perfectament aparcat, ens equipem amb les motxilles, impermeables i paravents, guants, gorres, i bastons, i ens arribem un centenar de metres avall, a l’I.E.S on només ficar el nas, diuen que marxarem en comitiva fins a Sant Martí de Centelles, a l’aparcament del costat de l’església.
Tanta feina per res. Retornem als cotxes, ens desaquipem, i seguim al de de davant fins al lloc definitiu. Uns ens fiquem pel primer camí, on un cop aparcats veiem que no és el lloc que ens han dit. Mitja volta, dos cavalls ens miren sense entendre res, i per fi pugem pel segon indret que ara sí ens duu directament a l’aparcament, inici de la caminada d’avui.
Aquí no hi ha gens de boira. L’hem deixat enrere. No caldrà abrigar-nos tant.
Pugem pel camí de les feixes, perfectament definit pels esgraons amb troncs de fusta. En un no res som al Castell, construït pels comtes d’Osona, i que va passar en moltes mans, soferta reparació i ampliacions, participat en la guerra de Successió, fins a morir en la guerra Del Francès -volant-ne una part-, i les guerres carlistes -volant les parets-, segons ens diu la Viquipèdia. No hi deixen entrar pel perill que té tot plegat.
En PepB, i un component del Camina-Xerra fan fotos per penjar-les al bloc.
I seguim per dos camins diferents. Uns enfilant-se pel senderó i uns altres, pocs, guiats per un dels excursionistes amb GPS, seguim pel camí més planer i que ens conduiria a Centelles.
.– No veig ningú al davant-
– Si no anem bé, el GPS m’avisa.
De seguida el tii, tii, tii, ens diu que no anem bé.
– De vegades són interferències del satèl·lit.
Corrent amb lleugeresa ens sobrepassa un dels organitzadors amb el seu esvelt gos,que ens informa de l’equivocació.
Tercera reculada. Pugem pel corriol fins a arribar a un camí planer amb olor de romaní que voreja un gran alzinar, i des d’on atalaiem les crestes de Montserrat i el castell de Popa plenament assolellat.
L’arribada al Castell, és com un episodi bèl·lic. Un grup de joves excursionistes feien acampada amb quatre o cinc tendes Quechua grans, i al crit d Àtila, que arriba Àtila, es van afanyar a desmuntar-les abans no quedés tot masegat per nosaltres, els invasors.
Aquest castell, veient la muralla que encercla la gran penya, ens diu que era gran. També molt degradat encara que fou masoveria fins a principis del segle XX, i si no es pren alguna mesura, té poc futur. Des del pla a peu del castell veiem la que fou capella de sant Martí de la Roca. Pujant per les àmplies escales de pedra veurem les muralles fragmentades, un passadís encara valent i unes parets de l’edifici principal de tres pisos d’alçada.

Esmorzem. El PepB fa la foto de grup en el que destaquen dues barretines vermelles dels Pastorets de Tavertet, i marxem en cerca dels boscos de faig de la Sauva Negra. Al fons a mà esquerra veiem santa Coloma de Sasserra. El xivarri que fem és considerable. Hi ha ganes de xerrar.
Passem per la font que agafa el nom de la Sauva Negra i que es resisteix a exhaurir-se. Corral d’en Rovia amb vaques de banyes generoses, el morro de porc on en Pere ens filma en vídeo, i com si estiguéssim en un gran aparcament girem 180° per baixar a una planta inferior i dirigir-nos altra vegada al Castell de Centelles i arribar a l’església de sant Martí, on el rector Mn. Alaró té penjat un cartell per informar que treballa a Centelles una hora, la tarda dels dimecres.
Folgueroles, 2016
18a Caminada 2016, Torelló. ‘La Grevolosa’

Reunió a Torelló a la vora del Ter i de l’històric Danatela. No fa fred, uns 9°.
A les 8,05 del rellotge de PepB, posem en marxa els cotxes per, en gairebé fila índia, arribar-nos a Bracons, on començarem la caminada d’avui.
Aquí dalt l’ambient és molt diferent i de seguida veiem que la cosa va en serio. Fa fred, fa vent, i la boira ens envolta de seguida. Avui res d’exhibicions. A fer bondat: pantaló llarg, impermeable, jaqueta, anorac, capells, gorres i guants.
No podem fer ni escalfament perquè de seguida ens toca pujar. Amunt doncs.
El vent no sé si ens va en contra escombrant les fulles del camí perquè no sigui una catifa, o si ens va a favor netejant-lo per deixar visibles les arrels i rocalls relliscoses.
Els arbres s’expulsen les gotes d’aigua de la rosada i el vent les fa impactar amb força contra nosaltres. Estem a la serra de Llancers. M’imagino tota una sèrie de minúsculs defensors de la terra llançant, fines fletxes als invasors.
No podem distreure’ns massa, ja que de seguida perdem el de davant.
De sobte tot es tranquil·litza quan passem entre fileres de boix comú que fan de murs de contenció. La il·lusió dura poc, perquè de seguida el bosc restableix la situació.
Anem pujant entre els faigs que grinyolen inquietants, els roures, algun boix grèvol sense fruits -deuen ser mascles, comenten- els boixos blancs, que són verds a matar, quatre falgueres, esbarzers baixos, i escassos boix marí.
Només he sentit el piular escampat de dos ocells. De tornada el grallar d’un parell de corbs.
L’excursió és magnífica.
Es parla de la detenció a Roda de Ter d’un gihadista  que junt amb un de Madrid, incitaven a cometre atemptats. D’aquí es passa a comentar el desastre de Síria, per acabar criticant amb duresa, Trump.
Hem travessat sense veure’l, el mirador de la Vall d’en Bas.
Seguim fins a una clariana beneïda per uns tènues raigs de sol, és el mirador de Collsacabra que veiem per sobre la espessa broma. Aquí neix el facebook d’Osona Camina. Es planta la primera pedra. Ja aniran informant.
Esmorzem, cadascú del seu sarró, i emprenem la baixada a l’ermita de sant Nazari.
En aquest vessant els arbres il·luminats pel sol, semblen s’hagin vestit de gala. El groc lluent de les altes fulles tremoloses és extraordinari. Arribem a l’ermita restaurada color pastel de Sant Nazari de Milà. Està tancada.
Els seus goigs ens dóna pistes de qui era aquest sant: De Roma fou ciutadà, vostre pare essent infidel, anomenat Africà, el qual us crià amb recel, de la Mare que us ha donat, del Cel el camí sortós.
Aquí l’equip de la Margarita ens ha preparat un generós pícnic amb coca, xocolata acabada de fer, llet, fuet, cafè, aigua. tot regat amb el vi del porró. Per cert ho han transportar a braços durant una part del camí.
Foto del grup. Els fotògrafs davant un centellejant auró jove, els fotografiats sota un roure vell, i remprenem la marxa, sense boira i sense vent. Amb forta pujada, això sí.
Tres arbres més monumentals encara ens contemplen, són faigs de 40 m. d’alçada i diuen que 300 anys de vida.
Maria Font ens descriu aquest bosc fent-ne poesia.
I amunt va. Ara sí. Ara veiem grèvols florits. Això està més bé, encara que uns fruïts com aquests siguin tan tòxics per nosaltres. Pels ocells no.
Ens topem amb excursionistes i famílies senceres que baixen a veure els arbres, mentre una senyora els dibuixa a tinta en un quadern, pacientment, aliena a tot.
Estem a prop del final d’etapa i el vent fred, torna. Ha estat una caminada gran.
Folgueroles, novembre 2016
Roda de Ter, 17a caminada 2016 (6 de novembre)

Gairebé un centenar de caminadors i caminadores hem sortit a caminar malgrat que el temps amenaçava amb una pluja que els homes del temps havien previst amb certa insistència… però que, al cap i a la fi,  no va arribar a caure.

Sortim de la plaça, disparats com coets, Pont Vell avall, cap a la Blava -la fàbrica tèxtil miquelmartipoliana per excel·lència. Algú va oblidar-se d’obrir la porta del jardí i ja ens teniu escales amunt per anar a parar a  la Placeta de les Tres Fonts. Enfilem  Serrat amunt, ordenadament, i no tardem a arribar a El Puig -l’únic mas del terme de Roda, popular per la bassa on s’han iniciat tants rodencs i masiencs en l’art de la pesca. Després de passar ran de Can Malgoig -on una colla de poltres enjogassats celebren el naixement d’un nou dia- passem a tocar de l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses -indret inclòs en la ruta verdagueriana amb dolmen inclòs-.  Folgueroles, un xic més tard, ens rep gairebé desert a aquestes hores. Travessem el poble entre l’Ajuntament i Can Pasqual i entre la zona esportiva i un esplèndid bosquet d’alzines sureres. A l’ermita de la Damunt ens hi esperen en Narcís i en Vicente amb brou calent, cafè i tota mena d’atencions. Hi esmorzem  i hi ha també qui aprofita per entrar a l’ermita, senzilla però de remarcable devoció. Després de la foto de rigor, amb l’ermita de teló de fons, travessem un camp, per un caminet a penes perfilat, per anar a trobar les dretes i pintoresques escales de El Foquers, al capdavall de les quals, a escassos metres, la font del mateix nom ens fa saber que no va sobrada d’aigua. Travessem Tavèrnoles sense veure-hi ni una ànima i obedients al rètol que podem llegir prop d’un hort: No em toqueu les carabasses. Som bons minyons! Tombem cap a Can Ton Xic -punt en el qual conflueixen els camins que porten cap a la zona d’escalada de Els Molins i cap a Sant Feliuet. Prenem el primer, a mà esquerra. Seguim, ara per una carretera asfaltada, cap al Pou del Glaç de Salou -els que no coneixen aquest indret hi passen despreocupats i sense acabar-se d’assabentar de la seva proximitat. Hi havíem d’haver entrat -pensem a misses dites!  Travessem el Ter per  la Palanca dels Molins a tocar de la resclosa de Mas Samalassa, després d’observar uns escaladors que es prenen poc seriosament els avisos de perillositat d’escalar en aquelles pedres. Entre horts ben cuidats arribem al carrer Camp de la Batalla. Ens enfilem lleugerament, primer, i davallem cap a la Plaça Major, punt i final d’aquesta caminada. Hi tornem a trobar en Narcís i en Vicente  amb més atencions encara: begudes, mandarines, galetes, i records per a tothom: brou i una bossa de compra d’Aneto i un obridor d’ampolles.
                Abans de donar-ho per acabat, romancegem una mica fent-la petar encara amb els amics i les amigues més propers o els més gansoners.
                     Celebrem un nou èxit d’una altra caminada i ens alegrem d’haver lligat caps de noves caminades per a la 5a edició de 2017. N’anirem informant.
pepbasportet
Olost. 16a caminada 2016 (12 d’octubre 2016)
Avui toca aquesta caminada, la d’Olost. Abans de sortir de casa, miro la MeteOsona Olost que em diu que tenen 8° de temperatura, però que pujaran fins als 15, que fa airet fresc, que la humitat és altíssima i que la pressió és 1008 hPa, que no sé si és bo o no. I que de pluja, fins la tarda res.
La Web d’Osona Camina, diu que el recorregut serà de 13 km. La Web de l’Ajuntament ho rebaixa fins a 10 km. Ai, ai.
Qui vulgui, en acabar, podrà participar d’una Fideuada sempre que presenti el tiquet que demostri haver passat per caixa.

I ens posem a les ordres del Robert Martín, home original i capitoste del Club Excursionista Fora Via, organitzadora de la matinal.
Sortim pel Raval directes al Castell d’Olost, quan de cop la Carme, una de les caminants, s’entrebanca i cau malament. Es nota dolorida, es queixa del braç i està com marejada. Una amiga es queda pel que convingui junt a l’inseparable gosseta, que se la veu preocupada.
Seguim el camí d’Olost a Oristà i arribem al Castell. És un edifici valent que fa goig de veure, amb la torre del segle XV i les altres dependències del XVII i  XVIII. El castell era molt més antic però durant la guerra contra Joan II va ser destruït. Aquest rei era de Medina del Campo, pare de Ferran el Catòlic, germà d’Alfons el Magnànim i fill de Ferran d’Antequera. Estem situats?, doncs, som-hi.
A la dreta tenim el pou i la teularia del Castell. A l’esquerra la riera D’Olost que seguirem fins a la seva
desembocadura  a la Gavarresa.
Un cartell indica que ens dirigim al pla de l’Estany, però la veritat no sé si l’hem trobat o no. En una bifurcació agafem el camí d’Olorins.
Travessem la Gavarresa de manera diversa. Una de les caminadores a peus nus i les sabates a la mà, altres amb calçat Goretex, no tenen problema, i els més, passem per sobre unes passeres construïdes al moment per dos caminants voluntaris amb grosses pedres sàviament distribuïdes.
Davant, enfilada a un turó, l’ermita de Sant Sebastià a sobre mateix d’Oristà, però nosaltres tornem a decantar-nos a la dreta per anar directes al Puig Ciutat, que alguns no coneixíem, i que és un jaciment existent des de l’època del bronze segle IX a.C., seguit del període ibèric, i de l’ocupació, romana al segle I a.C, que va acabar amb la destrucció del campament arran de la batalla entre els partidaris de Juli Cèsar i els de Pompeu.
Aquí esmorzem, uns a taula, altres als bancs i els més, escampats pel prat o sota els pins.
Foto de rigor. No hi ha en Pep B. per culpa d’un refredat que el reté al llit. Cap problema, la foto oficial la fa l’Assumptadels Kamina Xerra que té molt de compta que fem goig.
Reprenem la marxa sota la presència de Tornamira, un magnífic castell convertit, en el pas dels anys, en masia rural i que sembla vigili Puig Ciutat, la Gavarresa i la Torre d’Oristà a la que ens dirigim no perquè vingui de pas, sinó perquè toca. 
Entrem a la Torre pel camí d’A baix, passem pel davant de la que fou fàbrica de teixits del poble i que ara, sense sostre és cotxera d’almenys tres Citroën amb molta història i capes de pols al damunt.
Una mica enllà, trobem una d’aquelles botigues de poble que venien de tot. Tampoc té sostre però conserva estanteries. En una hi veiem uns quants llibres perfectament enfillats que semblen esperar que demà matí la botiga obrir amb normalitat..
Tirem avall pel camí que ens portarà a la Coromina i el seu gran Molí, travessant de nou la Gavarresa per unes passeres -aquestes autèntiques- arrelades de temps.
Per no trepitjar Altarriba, enfilem pel mig de dos camps -diguem-ne de rostoll- i per camins sorprenents fins a arribar a prop de Cabanes i entrar a Olost pel barri de Sant Adjutori que agafa el nom de l’ermita amb campanar d’espadanya i amb casa dels ermitans, reconvertida ara en restaurant.
A la una en punt del rellotge de l’església, després d’una vintena de quilòmetres, arribem a la plaça que és un formiguer de gent obrint-se pas entre les parades que formen part de la 4a Fira del Formatge de Pastor i Llet Crua. Ens conviden a fer el tastet dels diferents formatges exposats. Mentrestant, saludem a l’Alcalde que és parent nostre. Parent polític, està clar.
Acabem uns al cotxe, de retorn a casa i els altres entaulant-se a punt per la fideuada.
Folgueroles, octubre 2016
Caminada d’Els Hostalets.
A més dels 117 caminadors que ens diu en Pep B, he d’afegir-hi 6 gossos de raça, color i mida diferent. Un d’ells, de Torelló, se’l veu content d’haver fugit per unes hores del matriarcat que li exerceix la gata instal·lada a casa seva.
Sortim del poble caminant per l’antic camí romà de Barcelona a Vic, encara amb restes d’enllosat i algun guarda rodes, pel Pla de les Forques. Rodegem la gran pedrera amb un fons d’aigua important, ara que la majoria de torrents i basses estan secs.
Entre els excursionistes, en Roger i en Jordi de 8 i 11 anys que són de Barcelona, es diuen  Calafell, fan la caminada dels Hostalets travessant paratges de Seva.
Pugem per corriols engabiats d’arbres. Camí verd, esponjós i de pujada suau per arribar al Castell d’Esparreguera, a sobre mateix de Centelles, i vigilant moribund de la Vall del Congost. La domus està en estat de ruïna lamentable, agonitzant. Els veïns també en diuen Castell de Fitó, per la masia que hi ha a prop, el Fitó o Fitor.
Darrere meu, durant tota la pujada han estat parlant de paelles d’arròs. D’aquí i d’allà. De casa, de restaurant, i de tots tipus: carn, peix, marisc, verdures. De bones i de no tan bones. A la carta i de menú.
– El fotut ara, són els sofregits de fàbrica.
 
Esmorzem sota mateix de la domus. Ens donen  bona coca i xocolata. Som més gent de l’esperada i la xocolata ha justejat.
Fidel a la cita de cada any,  l’Alcaldessa ve a saludar-nos i a desitjar bona excursió. Gràcies noia.
Plantats vora el camí, uns caçadors del senglar més espantats que quan el senglar és perseguit pels gossos. De seguida comuniquen pel mòbil als companys que més d’un centenar de caminats ens fotran la cacera en l’aire.
Ara, la conversa gira cap als bolets i l’esperança que encara se’n faran perquè en veu de bords i de dolents que és preàmbul dels bons.
– Si no glaça i no bufa la tramuntana.
Sant Mamet, que devia ser una casa grandiosa ara malmesa en extrem, conserva una petita part de vida gràcies als ocupes que hi ha instal·lats. Podem veure el fum com s’escapa de la canonada adossada a una finestra. Gràcies a la mica de campanar que queda en peus sabem que a sota hi ha la capella de sant Mamet, del que Joan Amades ens diu que el sant “era i és encara molt invocat per les mares perquè els augmenti el cabal de llet en el període de la lactació” i fa constar com les mares li recitaven: “Sant Mamet, feu-me tenir força llet”.
De què ve això de la llet?, Uns Goigs de principis del segle XIX ens dona la pista, doncs quan vivia en una cova de la Capadòcia:
“Molts animals acudien, Tigres, Cervos y Lleons, procuránt tant quant podien, en ohir vostres sermons, ab llet vos han regalát, aconsolant vostre Cos.
Els veïns ens expliquen que recorden quan venien senyores desde Barcelona a posar una espelma al sant demanant-li recuperar la llet.
Camins voltats de pins, alzines, roures, garric, arços, i tot d’herbes remeieres: sajolida, romaní, farigola, espígol…
S’aprofita per parlar de bruixes. De que aquí hi havia moltes bruixes i fades que l’àvia els explicava just abans d’anar a dormir.
– Hi anàvem cagades.
 
Passem per davant de la Casanova del Montanyà, per dirigir-nos als pantans de Vall.llosera, que algú els va batejar com Sau, Susqueda i Pasteral. Aquest últim, el més petit, queda més al nord i no el veiem, però és de suposar que estigui mort de set com els altres dos. En temps d’aigua més abundant, servien per subministrar aigua a Hostalets de Balenyà, i el Montanyà.
En un “momento dado” com deia el recordat Cruyff que també havia passejat per aquestes contrades, ens trobem en una cruïlla de camins, nosaltres, quatre coratjosos cavalls amb els seus genets, seguits de quatre o cinc caminants duent un parell de robusts gossos, i per la nostra esquerra ve llançat un ciclista de casc vermell. No hi ha hagut topada. No ha passat res.  Ens hem saludat i cadascú ha seguit el seu camí.
Font de les Tres Albes, que recull el nom de l’Àlber, l’arbre d’escorça blanca semblant al pollancre però amb coneixements artístics pels dissenys romboèdrics que es dibuixa al tronc.
Durant l`últim reagrupament, dos mestres parlen dels accents diacrítics que en un sospir han passat de 150 a 14, i de les dièresis i dels guionets
– Haurem de tornar a escola.
 
Ja es veu Hostalets. El tenim a tocar. Queda un últim tram i de baixada abans d’envair el poble. Al torrent baixa aigua.
En arribar fem la dispersió acostumada.
– Jo em quedo aquí que hi tinc el cotxe.
– M’arribo a la plaça a arreplegar un últim tall de coca. Ens veurem a Olost.
 
Folgueroles, octubre 2016
2016/09/18, caminada Aiguafreda (Osona Camina) de 12’4 quilòmetres. Sortida des de la plaça Major d’Aiguafreda. Després de deixar el poble, caminem per la pista forestal direcció a la Casanova i passat el pont de can Costa, deixem la pista i ens hem enfilat per un corriol de forta pujada cap a les restes de la Codina, on hem esmorzat. Després hem arribat fins a l’ermita de Sant Isidre, dins de la finca de la Figuera. De tornada hem agafat la pista forestal fins a l’ermita de Sant Salvador d’Avencó, on hem acabat.
Josep Cullell
Aiguafreda, 14ª caminada 2016
Campanades: nangg, nangg…
– Sentiu?, toquen les 8.

És en Vadó Parareda, ànima mare de l’excursió d’avui, que ens parla i explica el recorregut, planer i amunt -veurem que de planer, poca cosa, però què li vols dir- que ens durà de l’ermita de Sant Salvador de l’Avencó a la de Sant Isidre de la Figuera, recalcant però que la de sant Salvador la veurem de tornada.
Com sempre, deixem cinc minuts de cortesia i ens posem en marxa a bon ritme.
La novetat d’avui: fem com les carreres ciclistes, sortida neutralitzada fins a sota l’ermita que veurem de retorn, i sortida lliure amb la prohibició expressa de sobrepassar el cap de cursa.
S’aprofita el  moment per comentar al Pep B la dificultat que de cop i volta ha sorgit per entrar en alguna de les pàgines d’Osona Camina.
– No entenc el perquè. Ho miraré.
De seguida ens llancem a pujar amb força per dreceres i corriols esglaonats producte de l’estratificació de les roques sedimentàries. Aixecant el cap i la vista, es veu una llarga, corbada i colorista corrua dels ‘esforçats de la ruta’ (segueixo en termes ciclistes).
Mentre uns quants bufem, n’hi ha que no callen mai:
– Avui estan fent la Matagalls-Montserrat.
– Sí, van sortir ahir a les 3 de la tarda
– Jo tinc una germana, fent-la
– I per rematar-ho, els del cremallera estan de vaga
– L’he feta alguns anys quan encara sortíem de dalt.

(El ‘de dalt’ és Matagalls. Ara se surt del Brull després d’uns anys que ho feien de Collformic)

Fem costat a la riera de l’Avencó, i vinga muntanya amunt. Davant de tot, com conduint el ramat, en Vadó, escortat a vegades d’en Xavier, un sagal de 8 anyets, que acompanya la seva germana Mireia que una mica enrera puja amb el braç enguixat per culpa d’un capbussó fet amb la bicicleta.
El guardià del grup és la Lluna, una intel·ligent i silenciosa gossa negra d’ulls inquietants.
En Pep B, aprofita la pujada per llançar l’ham a tres manresanes que venien per primera vegada, animant-les a organitzar una matinal excursionista el pròxim any.
La boira s’està esvaint. Només es resisteix a les valls fent de teulada als torrents. El sol es fa amo i senyor. L’exhibició de colors és fascinador.
Uns cartells avisen d’un brau perillós.
Un romàntic del grup, ens fa veure el bonic del color i l’elegància de les alzines.

Presidint el turó, hi ha la Codina. En ruïnes, però és percep la gran masia que era. Encara es veuen finestrals amb marcs i empits de pedra treballada.
Està en actiu i ben conservat el corral a cel obert del bestiar. Es nota que dóna més el bestiar que la gent.
Esmorzem amb entusiasme. Entre mossegada i mossegada, comenten:
– Aquí a sota mateix de la paret hi ha una mina-font d’aigua que abastia la casa.
Amb caminar mandrós una vaca ens passa revista, desapareixent, silenciosa, per ponent.
Fem la foto de grup presidida pel Tagamanent que domina aquestes contrades, i pugem fins a Sant Isidre de la Figuera.
L’ermita és petita, amb sagristia adossada, teulada de llosa natural, i campanar d’espadanya sense campana. (sembla que les retallades vénen de lluny).
El bloc de Francesc Roma recull unes cobles de 1632 invocant la protecció del sant contra temporals i bruixes:”De pedra, neula, y tots mals sempre fóreu advocat, y quant sia necessitats feu fugir los temporals fins las Bruxas infernals vos tenen molt gran temor”.

Per cosa del quilometratge, no arribem a la Masia de la Figuera que ens diuen està ben conservada i amb torre de defensa, i on acostumaven a passar dies d’estiu en Joan Maragall  i altres famosos de l’època.
Fent camí, un recent entusiasta d’Osona Camina comenta que prepara:
– Una excursió amb tren d’estació a estació -com un viacrucis- que farem a la Molina, per caminar fins a Puigcerdà. Però encara no es pot dir gaire. 
La tornada gairebé és calcada a l’anada, però a l’inrevés. Baixem sense encanteris fins al trencant a l’ermita de Sant Salvador on l’Aniol, una altra jove promesa, s’encarrega de senyalar-nos el camí correcte.
L’església és romànica del segle XII, situada al final de la vall en una urbanització de xalets, amb campanar -lleugerament descentrat- i campana. A migdia, tapiada, l’antiga porta, substituïda per l’actual a ponent. La coberta, de volta de canó apuntada.
Davant per davant, prudentment apartada, els organitzadors han parat taula amb begudes refrescants, ulleres de pasta de full i un parell de porrons de moscatell que ens permet acabar amb la samarreta plena de medalles.
Agraïm la matinal i ens acomiadem amb un, fins la propera als Hostalets.
Folgueroles, 18 setembre 2016

13a caminada OSONA CAMINA 2016: Cap de Creus

Cap de Creus.

Us prometo que veient els d’Osona Camina planificar una caminada de 10 km i només 50 m de desnivell, vaig pensar que alguna cosa o altra els havia fet mal. Interiorment els vaig xiular.
Ahir mentre ens endinsàvem en aquella caldera sense termòstat ho vaig entendre. Interiorment els vaig aplaudir.
Però m’estic anticipant.
La jornada va començar per alguns, en arribar a la benzinera de Calldetenes, on els matiners que la feien petar al bar ens miraren amb indiferència absoluta. Arribem a una conclusió:
– Aquí no hi ha ningú dels nostres.
Telefonem al Ramon Vieites, comandant en cap de la cosa d’avui, que ens diu:
– Nosaltres hem sortit directes des de Torelló.
– I en Pep Bas?
– Ui, en Pep Bas, ja hi és des d’ahir.

I cap al Cap de Creus falta gent per la sinuosa i esvelta carretera que sortejant ciclistes esforçats ens durà, passat Cadaqués, a l’aparcament del restaurant del Cap de Creus, segons informava la pàgina web d’Osona Camina.

De seguida veiem els companys d’excursió distribuïts per la zona del restaurant agafant forces sense manies. Un ja corre amb la càmera penjada buscant la foto impossible. Salutacions,
– Què tal, com us trobeu?
– Bé. Farem un mossec i encara estarem millor.
Encara queda gent de bona fe. Una parella no duia dinar a l’entendre que faríem  parada en algun ‘xiringuito’. Es fan fer uns entrepans, i llestos.

Cop de xiulet del Ramon i ens posem en marxa baixant directament a la Cova de s’Infern pel darrere i pel davant. Seguim camí fins a la punta de Cap de Creus, la part més oriental de la península Ibèrica, tenint davant una illa de nom que ho diu tot, ‘s’Encalladora’, separada de nosaltres per una franja de mar de nom també evocador, ‘sa Claveguera’.

Pugem uns metres fins a veure la platja de Culip tancada per la Punta Blanca, on hi ha onze adormides barques amb la tripulació pescant, descansant, i uns, segons observa un vigatà ajudat per prismàtics:
– Els malparits s’estan fotent pa amb tomàquet i pernil.
Pugem fins a la carretera per canviar de camí. El sol concentra la seva força en aquest racó de món. La suor es fa notar. Es veuen samarretes, gorres i cabells xopades. Unes roques proporcionen l’única ombra d’aquest veral si t’encastes a elles.
Així doncs, sense entretenir-nos més, baixem a la cala Culip, passant per la Barraca de la Cala on una catifa invita a ‘Sex Free’. Com que el lloc era l’únic brut de tot el recorregut no en fem ni cas.

La pacífica gent que hi havia a la cala, es va veure envaïda per un grup de cridaners que sense encomanar-se a ningú, canvien samarretes, bruses, faldilles i pantalons per biquinis i banyadors i amb entusiasme s’endinsen al mar, que per moments mostra uns reguerons gris-marró del munt de pols acumulada a les cames dels banyistes.
Aquí va ser un escàndol. Caminadors que diries assenyats, es llançaven a l’aigua fent la bomba amb uns patatxaps que se sentirien fins al far. Sort que la majoria feien bondat, banyant-se culturalment.

– I si dinem?
Oi tant. Uns ho feien asseguts amb els peus dintre l’aigua, com esperant els peixets aquells que netegen els peus

Un gos neda tranquil·lament amb el cap submergit a l’aigua, observant el fons. Unes delicades bombolles indiquen que respira. Algú es fa sentir.
– Poseu-li les ulleres!
De sobte, fica mig cos dins l’aigua i treu una pedra que imaginem  l’havia tirat l’amo.

– Escolteu!  Ens posem en marxa per anar fins a Tudela, on hi havia les casetes de la urbanització Club Méditeranée.
Alguns pocs marxen directament. La majoria fan la volta  per la platja Cullaró, on veiem la roca que sembla un rinoceront. A la platja Francalús n’hi ha una que sembla un gos. Allà la del conill i dalt de tot, la que sembla una àguila.També n’han vist una amb forma de camell assegut.
Amb imaginació i paciència -i la calor- vés a saber que més podríem veure.

Això s’acaba. Els 40º al Sol, no. Pujada fins a la carretera des d’on veiem allà enfilat el restaurant. Ens hi arribem amb rapidesa per premiar-nos amb la cervesa, la clara, la llimonada, la taronjada, la coca-cola… que necessitem per hidratar-nos.
– I pler plaer, no?
– Per plaer, repetirem.
Toca retirada. Els de Cardedeu se’n van a peu pel camí antic fins a Port Lligat. Gaudiran de les magnífiques cales Jugadora, Bona, Sant Lluís…
Els altres, un cop expulsada la calor del cotxe, ens disposem a fer el camí de tornada, esperant veure’ns aquest 18 de setembre  a Aiguafreda.
Nota final. Avui i demà, Cap de Creus queda tancat. No si pot accedir en cotxe.  Mira que si fos per culpa nostra…
Folgueroles, setembre 2016

2016/06/19, caminada de 14 quilòmetres, amb sortida i arribada a les Masies de Roda, organitzada per Osona Camina. Hem començat a l’Ajuntament de les Masies de Roda, municipi que fins al juliol del 1805 va estar unit a Roda de Ter, hem passat pel Bac de Roda fins arribar al nucli del Vicenç, des d’on hem continuant pel camí de vora Ter fins arribar al pont nou de Roda. Després hem pres el passeig del Ter i, passant sota el pont vell, hem avançat per la Blava, actualment abandonada. Un cop passada la Blava, hem continuat fins a la font dels Molins, on hem esmorzat. L’Ajuntament de Masies ens ha convidat a esmorzar de coca i cafè. Amb la panxa plena i descansats, hem travessat el Ter per la recuperada passera dels Molins o de Samalassa i hem arribat al nucli de l’Atalaia i del cementiri de Roda. Des del cementiri hem anat cap a la punta de sant Salvador, des d’on hem gaudit d’unes vistes espectacular de la colònia de Salou i de les restes de la de Còdol Dret. Després hem passat per les Cases Noves i, finalment, hem tornat a l’Ajuntament de les Masies, on hem acabat la caminada.

Josep Cullell Mirambell

Masies de Roda. 10a Caminada 2016, 19 de juny 2016

Passen cinc minuts de les 8 del matí. Hem respectat els cinc minuts de cortesia. Els fotògrafs amb les càmeres, avui sense baixes, a punt.
Els guies, en Salva i en Jaume, comenten que ahir va ploure bastant i tenen por de fangueig. Sortosament no serà així.
Sortim des de davant l’Ajuntament en direcció al nucli residencial Vicenç, on veiem el Tennis Manlleu ubicat en terrenys de les Masies de Roda. Aquí no hi ha fronteres.

Sant Miquel de la Guàrdia, amb dades des del 1012. Baixem a un esplèndid bosc de ribera que ens acompanyarà fins a Roda. Sentim l’aigua entusiasta que salta la resclosa de can Puntí.
Agafem el camí dels Pous que formaven part d’un canal subterrani per alimentar una fàbrica de Roda de Ter. En aquests verals hi havien 12 colònies tèxtils, desaparegudes i 1 engolida pel pantà de Sau. He separat les dades per no haver d’escriure tretze.
A mà dreta sempre el Ter una mica enfosquit i amb pressa. De sobte surt el sol i el riu s’il·lumina. És un mirall brillant.
– T’has fixat?.-.  En què?.-.  Que estranyament només s’ha vist una parella d’ànecs i un mascle solter embolicant la troca.-.  A un lloc o altre deuen ser.
– Una altra cosa. Has comptat els pous que hem trobat.-. Jo no, i tu? .-. N’he comptat onze.
Algú més els ha comptat?
Deixem enrere la resclosa de Malars, també molt sorollosa i veiem l’aiguabarreig del Gurri amb l’aigua molt fangosa ajuntant-se  a poc a poc amb l’aigua del Ter.
Aquí sí! Aquí hi ha tots els ànecs que he trobat a faltar abans. Semblaria doncs que quan baixa fort el Gurri deu arrossegar substàncies exquisides que cal aprofitar, al mateix temps que compleixen amb allò dels productes de proximitat.
Travessem el Ter per sobre el pont Nou, i passem el pont Vell per sota. Transitem  per la Blava, traspassem la porta un xic misteriosa que obra pas al bonic camí que ens durà a la font dels Molins -amb la torrentera seca de temps- on hi fem parada. Parada i fonda, ja que els organitzadors han preparat una taula esplèndidament ocupada per coca, beures, cafè… En acabar l’esmorzar per partida doble, ens pentinem per la foto quàdruple i tornem a arrancar.
Gairebé davant mateix hi ha la nova passarel·la muntada sobre els 97 metres de la resclosa dels Molins, que travessem d’un a un, com si d’una mostra de models es tractés, perquè en Salva pugui filmar la desfilada en vídeo per la posteritat.
Veiem dos pescadors amb l’aigua fins els genolls tirant la canya concentrats al màxim amb el riu i oblidant-se de  la resta que els envolta. Absents?
Tornem a Roda pel carrer Camp de la Batalla, que potser té a veure amb la guerra de Successió. No ho sé, i espero que algú ho digui.
Baixem pel bosc de Còdol on hi ha la capella dedicada a sant Salvador en recordança del miracle que va fer en un dia d’estiu quan el seu company Dalmau Moner va caure a terra defallit en no tenir ni una gota d’aigua. Salvador amb fama de miracler “va tocar una penya viva amb el palmell de la mà i al moment va brollar un raig d’aigua fresca i cristal·lina”.
Mentre baixem respiro amb força el mateix aire que inspiraven els nostres avantpassats des de l’edat de Bronze, segle VIII a.c., i més tard els Ìbers. Repasso la història: Ibers, un gran incendi, reconstrucció, l’arribada dels romans, els visigots, els musulmans, els carolingis, fins entrar a l’època baixmedieval, segle XIV. Dos-mil dos-cents anys d’història. Hi devien viure bé.
Pugem com si anéssim al mirador del Ter però ens desviem sense arribar-hi. Camí ple de flors grogues de Sant Joan: Pinyetes, Anelletes, Herba de sant Joan o Pericó. D’aquesta última se’n fa l’oli de cop. Només cal tenir-la 40 dies i 40 nits a sol i serena dins una ampolla amb oli.
Conversa interessant entre dos caminants sobre si en Margallo, ministre d’exteriors, és Margallo o Margalló. Sembla que sent valencià es Margalló, però el ministre es va menjar l’accent. Si es volia descatalanitzar, ho podia fer millor posant-se ‘Palmito’, i sense accent.
Estem retornant a l’inici de la caminada d’avui: l’Ajuntament i la llar d’infants La Patuleia. Aquí en Jaume Riera, pren posició del banc -banc de fusta, eh?-  puja de peus i proclama que l’any vinent acabarem la caminada amb una arrossada. Algú demana un aplaudiment que es converteix en un esclat fins transformar-se  en una ovació contundent.
Si penseu fer-ho així de bé, el 2017 vindrem tots. Prepareu la paella gran.
Folgueroles. Juny 2016

9a caminada 2016, Sant Julià de Vilatorta

2016/06/12, caminada de 11’5 quilòmetres organitzada per Osona Camina (Sant Julià de Vilatorta). Dia ennuvolat i gris però amb bona temperatura per caminar. Hem visitat alguns del 13 refugis i també l’hangar i el polvorí. Avui ens hem informat d’un dels fet no coneguts:  que el Govern de la República va construir camps d’aviació per defensar la seva legalitat democràtica del cop d’estat militar del franquisme. Excursió per no oblidar la memòria de la República. Per acabar la caminada ens hem arribat fins el castell de Bellpuig.

Josep Cullell Mirambell

8a caminada 2016, Sant Hipòlit de Voltregà.
Trobada a Cal Peyu, per on entre els arbres de ribera podem veure el Ter i una part de l’hort del Peyu.
A les 8,05 h. el senyor Gabriel un dels caps de l’organització, ens explica la caminada d’avui. De pujada, seguirem el riu per l’esquerra fins a molt a prop de Torelló, i baixarem per la banda dreta fins a tornar a Cal Peyu. Ens parla de l’època d’un gran Voltreganès. Del temps de la bombolla de fàbriques tèxtils que feren venir tècnics de l’àrea del Llobregat per posar en marxa les fàbriques d’aquí. Aquests tècnics els anomenaven “de l’altra banda” per diferenciar-los dels autòctons. De l’arquitecte Pericas.  I del Ter, únic riu català que neix al Nord i tanca la paradeta a l’Est.
I acaba somrient: “Són 18,5 km però de camí pla i avall”. I repeteix: “De camí pla i avall”.
Recordo haver llegit que el nom de Voltregà és preromà doncs ja els Ibers en deien Veltregane.  Si en té d’anys aquesta zona!
Problema?, la càmera testimoni del PepB. no està en condicions. Sembla que no ha esmorzat i està de baixa. No serà problema. Tenim quatre voluntaris amb la màquina a punt per perpetuar la caminada.
Sortim direcció sud per travessar el riu pel Pont de la Gleva, recentment refet. De seguida trobem ca l’Escolà (o Casacuberta), una clàssica fàbrica-colònia tèxtil de finals del XIX, construïda amb còdols i ciment, amb els marcs de finestres de maó. Ara, desmembrada en diverses naus, l’ajuden a no acabar de caure. Al cantó nord hi ha, esperant i solitària, una embarcació en un temps motora i que com la fàbrica enyora millors temps passats. A mà dreta de l’entrada principal, amb la porta de ferro generosament oberta, si veu un rellotge de sol sense les hores. El que sí que conserva, la fàbrica, és l’altiva xemeneia quadrada feta de rajol.
El camí és ampla i, efectivament, planer, amb molts recordatoris de la ventada d’ahir vespre -fins a 100 km/h- amb fulles, branquillons i trossos de branques escampades per terra. Quan més ens acostarem a Torelló, veurem arbres partits pel mig i algun d’arrancat de soca-rel.
El dia és bo. El cel ennuvolat ens preserva del sol i ens invita a caminar. Ho fem a bona marxa.
En la primera hora ens polim 5,2 Km com aquell qui res. En Jaume dels Hostalets demana que consti en acta.
Passem per Espadamala, finca amb cavalls i vaques que observen amb atenció el nostre pas. Abans hem trobat Rosanes.
Hem entrat al terrme de Torelló, tenint al davant el Puig de les Tres Creus al pla de Rocaprevera. És un monument reconstruït el 1913 per Pericas. No sabem quan es van posar les tres creus damunt el promontori. Sabem que Fortià Solà escriu:  “l’any 1736 ja existeixen i són velles”.
Esmorzem al peu del Pedró de Montserrat, un pedronet cilíndric també ‘made in’ Pericas  construit el 1914 dedicat a la marededéu de Montserrat que podem  veure engabiada darrere una treballada reixa decorada.
En acabar, és quan el cap dels organitzadors diu que ha de marxar doncs té un banquet. Puja a un vehicle que l’espera i se’n va somrient i saludant.
De seguida la Torre Nova de la Coromina. És una casa noucentista que en ser projectada per J.Mª Pericas com a vivenda seva, se la coneix com Torre Pericas. La torre, de pedra, a més de servir d’habitatge dels masovers, la part alta era un colomar. Hem parlat amb l’amo que està orgullós de la casa i de dos joves gossos Dogo (de Bordeus?) dels que n’està enamorat i que protegeix amb uns cartells que més o menys diuen: no acaricieu els animals.
Jo no ho faré pas.
Ja som a la banda dreta del Ter, vol dir que estem fent la tornada que resultarà més emocionant que l’anada en haver de passar uns
centenars de metres per entre ortigues molt ben alimentades. Els caminants que lluïen cames, devien tenir una tarda de coïssor. Els que lluïen braços, els duien enlaire. Els que anaven més tapats se’n fotien: au va, no salteu no, que va bé per la circulació!
Acabades les ortigues veiem a mà dreta la font de Peretó amb un bon raig d’aigua fresca, i que fou visitada regularment per Verdaguer durant la seva estada a la Gleva: “La font al riu, el riu al mar rossola..”
Avui qui en gaudeix és en Bruc, el gos torellonenc que sovint ens acompanya.
Vigilat per la masia de Gallifa, veiem els meandres i illes de les Gambires i la del Sorral o de Gallifa, ocasionat per la mandra del Ter en travessar la plana.
Avancem per la increïble, per gran, pollancreda de Gallifa. Dic malament això de pollancreda perquè els “deosona.blogspot” em diuen que hi ha el vern, el freixe, el saule blanc… No hi entenc gens.
Aquí el clan de Cardedeu s’ha posat al davant, tibant de valent del grup.  En l’última hora fan 6 quilòmetres. Que algú prengui nota i no es deixi posar mai més com capdavanters a aquesta colla de joves.
Passem la Masia d’Ordeig,  i arribem a La Farga Lacambra, una empresa fundada en temps de la invasió napoleònica. Fa uns anys estava a punt de tancar, quan un grup de persones hi va invertir un grapat de diners i ganes, fins que l’han convertida en la millor empresa fabricant de coure de España, sent  la primera fàbrica del món en posar en funcionament un sistema de bugada contínua per produir semielaborats de coure a partir del reciclatge de ferralla de coure. (wiquipedia)
Cal Guarda, travessem el canal de Gallifa Mirador de Les Rocases i l’observatori d’ocells del Despujol.
Permeteu-me una llicència. Quan era petit, mentre a casa feien l’enorme escut que hi ha penjat a la portalada del Despujol, el marquès es feia construir la piscina a mida. Volia dir que posat de puntetes en el punt més fondo l’aigua li arribés just sota la boca.
Mentre llegiu aquesta batalleta ja estem a les industries Ribes, i albirem els darreres de cal Peyu on uns amb presses es saluden: fins a la següent, i d’altres entren a fer el merescut vermut tot comentant les incidències del dia. Les locals i les internacionals.
També hi ha qui dóna les gràcies a la marededéu de la Gleva.
Folgueroles, maig del 2016

6a caminada 2016, Vic -8 de maig 2016.

Els Kamina-Xerra amb l’Enric, àlies Waly, al davant  transitant amb aquell característic pas com a càmera lenta, han muntat la caminada d’avui 8/05/16 des de Sentfores -abans la Guixa-, fins a la Creu de la Miranda -abans de la Telleda, pronunciat la Teieda-,  i tornada a l’origen de l’excursió, el Centre Cívic, on els organitzadors amb la col·laboració de Bon Preu- L’Esclat ens han ofert un piscolabis que se’ns ha posat de primera.

En aquest matí de boira alta, plugim escàs i sense sol ni ombres, no ens ha acompanyat cap gos, millor dit, en Waly sí que en duia un, encara que de fusta fent d’empunyadura del seu bastó. De cap manera hi podia faltar.

Una vegada el fotògraf ha sabut per quina banda començàvem i poder fer les fotos oportunes, els 52 excursionistes hem sortit del poble pel camí de sant Jaume, riu Mèder amunt -aquí Riera de Sta. Eulalia-, deixant a mà dreta el  Mas La Riera, dedicat al turisme i agroturisme rural. Darrere seu i enfilat a un dels turons de la plana, Sant Sebastià i el Soler Botey.

– Oita, estem fent el camí de Sant Jaume! Veus, els senyals?

Aprofitant l’avinentesa un barceloní ens informa que un mosso d’esquadra està fent el camí de sant Jaume des de Roma, per recaptar fons per una companya mosso que té un fill amb una d’aquestes malalties estranyes. Abans-d’ahir  ja ha arribat a Artés.

De seguida tres ànecs volant amb força per fer un cercle de 360º i tornar on eren. Mira, com nosaltres.

Ara a l’esquerra veiem l’església de Sant Martí de Sentfores, romànica del XII, netejada de les heures que la tapaven completament.

Estem voltats de camps de blat, amb algun gallaret per donar color. Travessem la riera per una passera amb un element movedís.

Casal de Torruella, una magnífica casa que des del segle X al XIV fou castell i que com a curiositat a sobre el seu portal adovellat hi ha o hi havia esculpida una cara o cap de moro.

Seguint pujant veiem a l’esquerra unes muntanyetes de roques sedimentàries argiloses, grisoses, d’aspecte terrós, pelades com pollastres desplomats. Són característiques de la zona de ponent de la plana. S’anomenen Margues i són calcàries. D’aquí ve, per exemple, la guixera de Sta. Eulàlia.

El camí passa per entre una pineda jove, magnífica, amb moments de forta pujada que es nota pel silenci que de mica en mica s’apodera del grup, amb la sola excepció de dues mallerengues, que esbufegant, no callen mai.

Mig amagat entre el sota bosc he vist el que m’ha semblat un pou, de construcció valenta. Resulta que és la cabana de Mossèn Alfons, del que no en sé res més. Ni d’ell, ni del perquè de la cabana.

Estem trepitjant el Serrat del Sord, amb la casa del mateix nom.

Intuïm la Telleda més que res pel rètol que l’anuncia, i arribem a la creu de la Miranda a 826 m. De petits sempre n’havíem dit la Creu de La Teieda (per Telleda), ja que la casa de la Miranda tenia poca història encara. Es va construir el 1926.

La creu ha estat refeta, reforçada i engabiada, ja que un llamp que li va caure al damunt li havia fet un esbornac que feia perillar  la seva estabilitat.

Esmorzem, fem el traguinyol, tornem les motxilles a l’esquena, fem les fotografies de rigor, per a la història…

Qui no coneixia aquest lloc, comentava:

– Hem de pujar un altre dia que això ha de tenir una vista…

– Si vols, aquesta mateixa setmana.

– Els del temps van dir que tots aquest dies serien plujosos.

– Ja quedarem, doncs.

… i comencem la baixada deixant penjada la boira que encara no sap si esfumar-se o estendre’s per la plana.

Uns quants revolts a baix, ens surt a mà esquerra la Caseta de Fontarnau, completament restaurada i ampliada. És una gran casa.

Dos giravolts enllà, la casa mare: Mas Fontarnau, segle XII, amb capelleta inclosa i el local “The Actor Space” on hi trobarem espais per viure en tranquil·litat, o per fer-se actor, o pintor o escriptor. Cap problema.

 La baixada s’ha fet curta doncs ha estat una xerrada continua en un grup quasi homogeni, efusiu.

Cal remarcar l’abundància de farigola en el seu punt de maduresa. També hem vist romaní, roures, pi roig, boix, ginebró, arços florits, i a la ribera dels torrents, pollancres. I si no hem vist res més atribuïu-ho a la boira.

Els GPS, s’han posat d’acord: 14,5 km. Al·leluia.

Folgueroles.

5a caminada: 17 d’abril 2016.   Montesquiu-Santa Maria de Besora
Alguns hem anat enganyats a Montesquiu per complir amb la 5a caminada d’Osona Camina. A la Pèrgola de Montesquiu després de renyar-nos una miqueta per no mirar la web, ens han dirigit a santa Maria de Besora. Quan sigueu allà i a mà esquerra agafeu la carretera que va a Llaers, ja els veureu. El perquè del canvi? Diuen pel quilometratge però de ben segur, com passa amb la política, no sabrem mai el perquè de tot plegat.
La caminada d’avui ha set més per escaladors que per esprinters, per les fortes pujades i per l’estretor del corriol que des dels Bufadors ens ha dut als cotxes amb la sorpresa d’una taula preparada amb coca, xocolata, i begudes no alcohòliques de tot tipus. Ningú ens ha dit que podíem servir-nos però la nota deixada en una tapa de les capses era aclaridora: Les noies de Montesquiu pels d’Osona Camina. Bon Profit.
Ens hi hem abraonat sense miraments ni vergonya. Gràcies noies.
Cal recalcar d’avui, l’alegre tonalitat de colors que serpentejant pel bosc l’hem cobert de lluminositat: els blancs, blaus, verds, vermells, fúcsies i un taronja furiós que distingia el fotògraf des d’hores lluny. La primavera ha fet deixar els colors foscos a l’armari.
Obrint camí va en Paco, amb l’històric picarol penjat a la motxilla, lluitant amb en Bruc, un gos negre belga o mallorquí – no ens ho ha aclarit-, que també volia ser cap de colla.
Darrere, vuitanta-cinc caminants amb les coloraines abans descrites, i l’Ot un altre gos negre vigilant que ningú surti de la fila.
Per començar, com escalfament, ens han fet enfilar sense contemplacions per un corriol força vertical, com cabres encegades. Un cop al pla hem caminat per un ampli passeig encatifat de fulles, mentre ens meravellàvem amb una gran fageda d’arbres altíssims on després de travessar amb peus de plom una riera, la de Milany?, hem esmorzat al pla de Marenyol sota el Morro del Quer que s’alça majestuós sobre les nostres espatlles, mentre a l’altre costat tenim un bon espadat format per la mateixa fageda que ens durà a les Baumes de Teixidor, que pel que han dit hi vivien masovers amb el seu ramat fins ben entrada la segona meitat del segle XX.
Pels puristes, encara que una BAUMA sigui una BALMA, seguirem dient-ne BAUMA sense cap rubor. Per tradició.
Ens deixem fer la foto pel perfil bo, i marxem decidits a la recerca del collet de Beví que ens durà als bufadors del mateix nom. Un espai molt diferent, com màgic. Per tornar-hi.
Enfilem l’encrestada Serra dels Bufadors, fins tornar al Coll de Beví on ens espera la coca i complements.
Durant el camí s’ha parlat de gimnàstica, d’idiomes, de feina, de teca, del paisatge, del vent, de la poca pluja, dels néts, de vigileu aquest tros, de agafeu-vos als arbres, de no xafeu el boix marí… I hem pogut veure les crestes de Montserrat i naturalment el Pirineu nevat.
En acomiadar-nos fan saber que ens han perdonat la visita al Salt del Mir i al castell de Besora, però que no patim que ja es farà un altre any.
I al forat de les Tombes, fica cullera un altre.
I les baumes de les Fleus i la Baumassa, acaba dient un tercer.
No hem volgut escoltar res més, i pel que pogués ser hem sortit disparats cap casa sense mirar enrere.
Folgueroles.

4a caminada: Tapis (Maçanet de Cabrenys), 3 d’abril de 2016

Mentre esmorzàvem a quarts de nou, han començat a arribar els més matiners de la colla d’Osona Camina. Els hem vist arribar entaulats i des de darrera els vidres –que fa de més bon esperar. En Pere Grèbol –i la seva senyora, l’Àngels- ja havien arribat quan amb en Joan ens adreçàvem als cotxes a carregar-hi les maletes.

Havent esmorzat –i després que hagi arribat tothom- hem començat la ruta dels Gessos, cap a l’ermita de la Mare de Déu del Fau. Hem travessat alzinars frondosos, clapes pigallades de pins bonsais, corriols ombrívols, pendents considerables, rierols de cabal migrat… Hem sabut que el teix  és un arbre amb molt males puces i que la jonça, o pa de pastor, aquella floreta blava i discreta, és de bon menjar. Hi havia qui volia tastar, en plena confusió, l’herba fetgera.

Com a traca final, abans d’arribar al cim –amb no sé quants centenars de metres de desnivell positiu acumulat, segons comentaven els més precisos i científics-  els més valents han carregat algunes rajoles per contribuir a la restauració de l’ermita. Els sacs de ciment, en canvi,  tothom se’ls ha mirat de cua d’ull!

Hem fet cim amb la sensació, certa, d’haver-nos guanyat l’àpat.

Hi hem dinat, amb vistes al Canigó i a la vall que La Muga ha anat esculpint al llarg dels anys: Maçanet, sempre present, el pantà de Boadella i més lluny, est enllà,  camí d’Ítaca, el golf de Roses ben visible a l’horitzó. Una altra fotografia de grup de rigor –ja havíem començat el dia amb una, a l’aparcament de Can Mach-  i ens disposem a retornar a Tapis –ara sí, pla i avall.

Hem tingut temps de veure per entre una finestra del bosc, allà, lluny, Costoja –el primer poble que el mapa situa a l’altra banda d’una frontera tan imaginària com sempre. Costoja, un poblet català que compta amb uns habitants prou curiosos, si ens fixem amb els rètols que omplen els carrers –a tall de nom? Ens hi vàrem fixar anit, mentre ens hi passejàvem enmig de la boira. Les plaques porten inscripcions tan agosarades com aquestes: Cada casa és un món, Maquinacions de xavals i pubilles en joguineix, Escapatòria dels tenaços xiuxiuejadors, Camí de Prova dones, Via Crucis dels Somnis Inconfesables, Val més un bon liron que tantes liretes… Tot escrit en català –i un munt d’imaginació!- i, més discretament en francès: Mieux vaut un  bon repas que plusieurs médiocres. En fi.

Hem arribat a Tapis força abans de les cinc –oi que no les eren, encara? I la colla més gansonera hem decidit anar a Maçanet de Cabrenys a fer la cerveseta –estàvem convençuts de merèixer-la. Ens hem entaulat al bar La Pau, a la façana del qual pot llegir-se un rètol prou solidari: Sociedad de socorros mutuos: La Unión Massanetense. Protectora de los pobres, en contrast amb un rètol vermell ben vistós  que anuncia que el local disposa d’Internet.

Una hora escassa més enllà, ens hem enfilat als cotxes per refer el camí de casa. El magnífic dia passat –corriols costeruts inclosos!- deu haver estat el tema de conversa fins arribar a les respectives llars.

El nostre més sincer agraïment a en Pere Grèbol i senyora per haver-nos dissenyat una diada per recordar. I a tots i a totes la vostra participació i sobretot, sobretot, la vostra exemplar i edificant bonhomia. Que no s’acabi!

pepbasportet

La crònica de la Caminada a Manlleu, 28 de febrer 2016, d’ALBERT SURINYACH

Hem iniciat de forma puntual a les 8.00 hores del matí un equip de 35 persones d’Osona Camina just en el Museu Industrial del Ter de Manlleu. La caminada ha acabat a les 12.00 hores. Hem fet una parada reglamentària de 20 minuts per esmorzar a PALAU. Hem iniciat amb certa fresca matinal. Durant el primer terç del recorregut plogim fi i suau. A les 10.00 hores sol i bon temps que ens ha acompanyat fins a Manlleu. Hem vist emblanquinades de neu a Bellmunt, Puigsacalm, Cabrera, Pla d’Aiats, Montcau i el Puig d’en Bac. També en el Far-Est i a la part Sud-Est del Montseny hi havia neu.

Una ruta planera i fàcil amb poc desnivell sensible; ideal per a persones que desitgin iniciar-se en el món de les caminades urbanes. El recorregut MANLLEU-PALAU es completa en un temps de 4 hores sense problemes incloent una breu parada per fer l’esmorzar. Parlem d’un recorregut de camins, sense corriols ni els desnivells propis de muntanya que tant ens agraden. És un recorregut d’estar per casa per no perdre la forma física. El recorregut discorre per la part sud de Manlleu fins a Gurb, aquest gran desconegut que tenim ben a l’abast de la mà a l’altra riba del Ter.

L’excursió ens permet apreciar la importància turística i l’atractiu de Manlleu, del Passeig del Ter i observar les vistes del vessant sud de Manlleu. Possiblement aquesta proposta de MANLLEU-PALAU és quelcom més que la clàssica circular del POQUÍ que giragonça tota la ciutat sota l’eix del campanar. Verifiquem la importància de les masies, masos i cases de pagès en les nostres contrades.

L’excursió permet redescubrir Manlleu en els seus aspectes de Ciutat Industrial ja que veiem: Can Sanglas, Can Llanes, General Cable (“El Cordó”), La Piara i l’edifici del Cau Faluga (Pintor Santiago Rusiñol del modernisme català), barri de Vista Alegre, el pont i estació de la Renfe, tot combinant amb les vistes al Ter i en el canal principal que va des del propi pont del tren fins a la resclosa de Can Llanes. Manlleu és sense cap mena de dubte la Capital de Ter en equilibri socio-econòmic versus medi ambient. Manlleu és exemple de convivència pacífica i de ciutat oberta al món.

CONSULTEU TAMBÉ AQUEST MAGNÍFIC ENLLAÇ!

Caminada a Manlleu, 28 de febrer 2016 

Per culpa de petites molèsties no he fet la caminada de Manlleu, i em dol. M’he limitat a dur i tornar a la mestressa de casa que és la informadora de la 2a caminada 2016, d’Osona Camina sota el guiatge de Temps x Caminar, o de Temps x Temps que encara no ho tinc del tot entès.
He esperat a la vora d’un Ter més generós que l’acostumat darrerament, que el grup – uns diuen que de 35, i d’altres es deixarien matar defensant que eren 37 equipats amb impermeables, gorres, paraigües a les mans o camuflats a la motxilles-, es posés en marxa. S’ha vist algú molt previngut protegint-se els peus amb plàstics. I no podia faltar el gos Border Collie que com l’any passat ha fet quilòmetres perseguint els bastons que li tiraven. Per cert segueix sent tímid.
Un fotògraf, el gran Pep, també estava pioc, però no ha fallat. Ha seguit la caminada muntat en el seu vehicle i fent paradetes estratègiques per les fotos i parada tècnica per l’esmorzar. De tota manera, l’altre fotògraf, en Josep, ha estat a l’aguait com sempre.
Tant d’anada com de tornada s’ha travessat el riu per l’altra vegada polèmic pont de Can Molas -molt preocupat per la sèptima reforma que li volen fer-. Tota la caminada ha transcorregut  pel sud de Manlleu fins trepitjar els dominis de Gurb, vorejant el Mas Fugurull, molt reformat al segle XVIII, i a tocar mateix, la capella de sant Julià de Vilamirosa barreja de romànic i barroc.
Segueixen en direcció sud, topant-se amb la casa de l’Abella, cal Conill, durant una estona passen pel lateral de la C.17 on poden veure els cotxes que de cara, passen ràpids a la recerca de la neu. A mà esquerra Puigllonc, el rec de l’Albiol -avui amb aigua-, el Pradell segle XVIII d’estil eclèctic, barreja d’estils diu la Viquipèdia.
Alguns s’arriben fins al pont de Torroella o del Diable -és aquí mateix, fa el guia d’aquesta ocasió- uns diuen romà, altres romànic, el Gencat parla d’obra popular i la llista de monuments de Gurb el situa als segles XVII i XVIII, vinga senyors qui en dóna més?.
Més endavant la Creu de Mitjavia per on passava la 2a Via Romana fins a la Cerdanya; l’ermita de Palau també barreja de romànic i barroc -no podia ser menys que l’altra- encara que al personal els és igual doncs el que volen és recuperar forces, que ja tocava doncs el run run es feia sentir: què, quan pararem per la teca? 
Fotos del grup, i amb unes quantes gambades llargues, ràpides i alegres, arriben davant del Museu del Ter, on es dóna per acabada la matinal.
Curiositats: han vist senyals del camí de sant Jaume, una poqueta de neu als cims que encerclen la plana, varis arcs exultants de sant Martí, motos trialeres que almenys no feien pols, i globus de colors penjats als arbres de la sortida. 
. Folgueroles .

Text

Folgueroles

Camí de ronda, 22 desembre 2015

Diumenge amb els d’Osona Camina, vam anar a fer un tros del camí de Ronda des de La Fosca -Palamós- a Platja d’Aro, anant arran de mar i tornant per l’interior. Els comptables del grup van certificar què érem 94 persones i 2 gossos. En acabar es van posar d’acord davant la desavinença dels GPS per dir satisfets: hem caminat 15,5 Km.

El vent
ens bufetejava amb més o menys força depenent de l’indret per on caminàvem però era igual, el sol radiant i el bon humor de tots plegats ho compensava amb  escreix.
El camí d’anada és trencadís de cames, amb esglaons amunt i avall, pujades i baixades abruptes, però és una meravella de llum, color, paisatge. Cada racó és una delícia.

M’agraden molts dels noms: Platja La Fosca, Castell de sant Esteve, S’Alguer, l’Agulla del Castell, Poblat Ibèric i Roca Foradada, Cala Sa Corbetera, Seniar, Cala Corbs, Cala Estreta amb les Illes formigues al davant, Roca Bona, Esculls de Cap de Planes, El Crit, Cala del Vedell, Cap Roig, el Golfet, Punta dels Forcats, ses Negres de’n Massoni, i Calella de Palafrugell. Només pels noms ja val la pena.
Tardem tres hores entre fer el camí, l’encanteri i les fotos.
La tornada la férem a molt bon pas, per l’interior. Amb arbres a banda i banda. Sense vistes però més planer.

Ja al cotxe, tornant cap a casa, veig un riu, millor dit el rètol d’un riu, amb nom de l’oest americà: Riu d’Oro, que crec és el que passa per Sant Pol.

Folgueroles
Tona, 12 abril 2015

Avui, 105 excursionistes i un nadó de 8 mesos que a espatlles del seu pare i entre dormida i dormida guitava tot el que l’envoltava, hem fet l’Osona Camina a Tona acompanyats o vigilats per dos gossos, un que no ha parat mai, i l’altre que -veterà punyeter- és feia el cansat fins que l’agafaven a coll.
Hem trobat ciclistes, motos de trial, 400 atletes que pujaven i baixaven per corriols des dels Hostalets de Balenyà i que per evitar que ens atropellessin el director esportiu de la caminada ens ha fet baixar per un bonic caminol entre pins. Hem olorat farigola, romaní i…. alguna d’aquelles merdes que tiren al camp per adob.
Hem pujat al Castell per l’església de Lourdes on s’hi han casat almenys tres parents nostres entre la molta gent que ho ha fet en aquesta ermita.
El cel blau. Un grapat de corbs prenent volada sobre el Roc Gros. Els avions fabricant llargues cues blanques. No tan enlairades dues avionetes i un ala delta, van lliures a la seva. 

A peu de muntanya hi ha boirina. En alguns camins aixequem pols.

De tornada a casa, hem trobat atletes que corrien per l’Horta Vermella de Vic fent un duatló.
A Calldetenes hi havia una gran cua davant el rostidor -a butà- de pollastres a l’ast.
Més amunt, a Folgueroles, hi havia més cua davant el rostidor -a llenya- de pollastres a l’ast.

Si en va de bé el pollastre a l’ast per vèncer la mandra dels diumenges. Ah, i patates xip.

Folgueroles
Manlleu, 29/3/2015

Avui amb els ‘d’Osona Camina’ hem fet la caminada de Manlleu. 16 km.
A les 8 del matí -les 7, hora vella- hem sortit de davant del Museu del Ter.

El riu, a llevant, brillava orgullós. Una polla negra furgava a la llera del riu. Parelles d’ànecs feien capbussades procurant no molestar les enormes gavines que esperaven guaitant el riu a contracorrent com pescadors que esperen l’arribada del peix.

Deixem ‘el Morter’ a mà dreta i un xic enllà, veiem el tren que passa solemne a poc a poc per sobre el pont de ferro al final de la zona esportiva.
Per camins que voregen camps, granges, vaques, cavalls, i cases de pagès ens arribem fins a Torelló.
Uns quants globus sobre el cel de Vic i uns altres darrere el Collsacabra sembla vigilar-nos.

Esmorzem, ens fan les fotos de grup i tornem visitant la capella de Puig-Agut -amb molta gent esmorzant i gossos de tota mena esperant i preguntant-se a veure què coi fan els amos amb tanta estona-. Entrem a Manlleu pel polígon de la Coromina. Ha estat bé.

                                                                                                                                                                         Folgueroles

Ahir, 06/10/14, vam fer una de les excursions d’Osona Camina, la d’Hostalets de Balenyà.

Durant tota la nit, matinada i en el desplaçament fins a la sortida, plovent i amb llamps i trons.
A les 8,20 para la pluja i els 11 que érem, més el gos pelut de Montesquiu, ens vam posar en marxa. L’aigua fangosa corria veloç per tot arreu.
Optimistes de mena, encara vam collir pinenques, rovellons i cames de perdiu a peu del camí que va embossar-se en Pep per fer una graellada amb acompanyament de botifarra per dinar i que qui vulgui està invitat, només faltaria.
A vegades el vent feia que el vistós impermeable vermell que duia el gos amb orgull, se li enrosqués al cap tapant-li els ulls fent que, desorientat i angoixat, no parés de donar voltes sobre si mateix, fins que una mà bondadosa li apartés l’impermeable de la cara.
A l’esmorzar va venir l’alcaldessa dels Hostalets, l’Anna Magem, una de les dues germanes que entrenaven al bàsquet Vic. Ens va parlar de la jornada emocionant de dissabte, quan els 850 alcaldes es van reunir a la Generalitat i a l’Ajuntament, amb crits de in.inde.independència. El més fàcil era plorar, acaba dient.
Ens van donar coca a dojo, tanta que vam guardar a les motxilles els entrepans de cadascun, i ens van dedicar a menjar la coca regant-la amb bon vi. I això no és tot. En acabar van partir les coques sobrants, les van embolicar, ens les van repartir, i cap a la motxilla a fer companyia els entrepans.

Folgueroles